dijous, 24 de juliol de 2014

A casa

21 de juliol,   14:20

Cinc trens i tretze hores separen Bonn de Silkeborg. A dos quarts de dues de la matinada he agafat el primer tren (que ja és tenir moral) i des de llavors que vaig fent camí.

A la frontera entre Alemanya i Dinamarca, he hagut d'agafar un bus. El conductor se m'ha dirigit en danès. Gairebé li faig un petó al front, al pobre home...

Sóc a l'estació de Skanderborg.  Justament és el lloc on em van venir a buscar els Nickelsen ara farà un parell d'anys. Tampoc no ha canviat gran cosa, no us penseu. Ara arriba l'últim tren que agafaré avui, cap a Silkeborg. Penso mirar per la finestra tota l'estona, recordant. I sentint-me com a casa un altre cop.
(sí, ara sí: hola, Dinamarca!!!)

*******

Bufa!!! Feia temps que no escrivia, eh!

Aquests dies estic vivint a la Cripta d'en Sune, en un poblet ben bonic a uns 20 quilòmetres de Silkeborg. El mes de juliol és molt important pels danesos...   és el mes en què tothom és de vacances :( :( :( per tant, no he pogut veure tothom qui volia. Però, per sort, encara hi ha molta gent que he pogut veure i visitar. Realment, em sento del tot com a casa. Tot està tal i com ho vaig deixar. He anat a saludar el venedor de kebabs, per exemple, i m'ha reconegut! I encara recordava el meu plat preferit ♡♡♡

Han estat uns dies plens de bicicleta, jocs de taula, pastissets danesos i tallers de cuina on la gent aprenia a fer pa amb tomàquet. Crec que és el que necessitava fer a Dinamarca: tornar, simplement per dir hola a la gent, per demostrar-los que encara els recordo, perquè ells em demostressin que encara sóc un d'ells, i per comprovar que tot és al seu lloc. Un any després.

Bona nit, cuquis, des de la terra dels vikinga un altre cop!

diumenge, 20 de juliol de 2014

Bonn dia

Avui m'he llevat i he dit: bonn dia!!!

Efectivament, em trobo a Bonn, Alemanya, ciutat natal del mestre Ludvig van Beethoven. Misteri resolt! Simplement, com que em sobraven dies de viatge i no sabia què fer-ne, he decidit posar els peus en aquesta ciutat. No crec que torni a tenir la oportunitat de visitar-la gaire aviat.

La veritat, tampoc no és que sigui la bomba de ciutat ni que sigui ultra mega interessant, però...  Mira tu, hi ha la casa de Beethoven i està la mar de bé, què carai.

A punt per agafar el tren aquesta nit cap a la dolça i estimada Dinamarca. Ara sí que hauré arribat al nord!!!

dissabte, 19 de juliol de 2014

Ines-parada

A causa d'un petit imprevist en el viatge, la meva ruta ha donat un gir imprevist i si més no força interessant. Podríem dir que he fet una parada una mica...  ines-parada!

Demà penjaré alguna foto d'aquest poble tan bufó on em trobo.

Les últimes 24 hores han estat farcides d'experiències gastronòmiques: a ca la Cille ham descobert el pa amb tomàquet i la truita, i jo he descobert el currywurst. Quina manera d'acabar la parada berlinenca!!!

El dia 21 arribo a Dinamarca després d'una nit de trens. Però, pel que sembla, la penya danesa no em deixarà ni un sol segon per descansar. Quines ganes...

divendres, 18 de juliol de 2014

Des de la Deutsche land

Hola de nou! Escric des de la gran Alemanya!! M'allotjo a ca la Cille, en un barri de Werder que es diu Glindow, a la regió plena de llacs de Havel. Quants noms, oi? Ah, i està a 20 minuts en tren Berlin. Us faig cinc cèntims de la situació:

La casa on estic és molt molt guai, d'aspecte rústic i amb un jardí enorme. Allà hi viu la Cille, una gran amiga, espavilada i alegre, que va viure a Dinamarca el mateix any que jo...   concretament en una part molt interessant de Dinamarca que es diu Groenlàndia. Té el curiós costum d'anar sense sabates pel món (no només per casa seva), hàbit que he adoptat durant aquests dies que he dormit sota el seu sostre. Mira, som així de hípils. Sa mare és una dona divertida que només parla alemany, però que a base de signes i onomatopeies es fa entendre d'una manera brutal. Son pare és una mena de "jo" d'aquí a vint-i-cinc anys. Ja sabeu: cabells llargs, cara allargada...   si no fos perquè no estudia música i porta bigoti, seríem bastant clavats.

Aquests dies han estat força variats. Vaig arribar el dimecres al matí, després de dormir en un tren estranyament còmode, i vam aprofitar el dia per veure Potsdam, una ciutat ben important i plena de castells. En un d'ells, hi va viure Frederic el Gran, el governador que va portar les patates a Europa (raó per la qual li estaré eternament agraït). També vam anar a torrar-nos i banyar-nos una mica al llac. Ahir vam fer el que tocava fer, o sigui: el guiri per Berlin. Sightseeing, que en diuen. Vaig quedar impressionat de la quantitat de street art que hi ha per allà. La ciutat bull d'activitat, tot amanit amb uns edificis immensos i imponents. És molt gran. Avui, la Cille ha estat molt malaltona i he aprofitat per agafar la bici i anar a fer un tomb per la regió. Amb un mapa, una ampolla d'aigua i un llibre ben gros a la bossa (sí, definitivament estic re-enganxat a Dansa amb Dracs!). Si més no, he de posar-me les piles amb la bicicleta per poder fer una mica de ruta aquest mes que ve (oi, pare?). Per acabar l'experiència alemanya, què millor que preparar un bon pa amb tomàquet i una truita de patates per als amfitrions?

Podé no estic gaire inspirat, però és que em moro de son. Per cert, els meus contactes a Copenhaguen m'han fallat, cosa que suposarà un gir inesperat en el meu viatge...  Ja us n'explicaré algun detallet quan arribi el moment ;)

Bona nit!!! (cuquis)

dimarts, 15 de juliol de 2014

Gran Viena

Viena és tan maco, rebonic i preciós com el Reial Cul de Sa Majestat l'Emperadriu Sissí (que, per cert, patrocina la consulta del 9 de novembre).

Només arribar ja m'esperava, a dos-cents metres de l'estació, l'alberg Do Step Inn. Els treballadors de la companyia italiana de ferrocarrils estaven de vaga i vaig haver de trobar una ruta alternativa per arribar al meu destí. Però per sort vaig poder arribar a l'alberg abans que tanquessin el check-in. Allà he estat compartint habitació amb 4 noies i un noi mooolt molt poc comunicatius (una mica massa poc). Com que no sé els seus noms, els he batejat com les Presumides, l'Excursionista i el Mandrós. L'alberg és molt maju i acollidor, amb habitacions barates, cuina perquè et puguis fer el menjar i dependents simpaticots (per cert, records de l'encantadora Lena, que despatxa a la recepció els matins i que li sembla molt txatxi piruli que escrigui un blog quan viatjo (encara que no el pugui llegir).

Aquests dies que he estat a Viena he tret el nas pel Schloß Schönbrunn (la casa d'estiueig de la família imperial) i la seva infinitat de jardins, on he conegut l'esquirol Josep. També he comprovat que el carrer Mariahilfestraße no s'acaba mai, que l'òpera vienesa és brutal, que la ciutat té uns parcs que ni te'ls acabes i que el transport públic és prou polit. Ah, i que els venedors de souvenirs són uns pesats, pesats, pesadíssims amb el bust de Mozart, les samarretes de Mozart, les xocolatines de Mozart, els clauers de Mozart, els imants de nevera de Mozart, els preservatius de Mozart i les estatuetes de Johann Strauss...      i de Mozart!!! Ja me la sé de memòria, l'Eine Kleine Nachtmusik!

Pel que fa a la ciutat, me l'he patejat de dalt a baix (ahir les cames em feien mal) i he de dir que té un encant particular. T'hi pots perdre amb molta facilitat, i vagis on vagis acabaràs topant amb un parc de gespa la mar de bufó. Com per exemple l'Stadtspark, ple de llacs, gent estirada a la gespa, estàtues de compositors i noies maques fent ioga. Tot plegat transpira música, i és un lloc que, simplement, inspira. Tinc massa fotos com perquè la wifi de l'alberg sigui capaç de processar-les totes, i ja m'ha donat problemes uns quants cops. Ja les penjaré quan tingui un Internet més sòlid!

Avui a la tarda, abans d'anar al supermercat a comprar el sopar (que guai que l'alberg tingui cuina pels clients!) volia comprovar que el Danubi era blau. Mira, m'ha vingut molt de gust. Si aquest riu va inspirar el gran Strauss a fer un vals, què m'inspirarà a mi? Però a mig camí s'ha posat a ploure, i malgrat que he mirat de córrer com un esperitat per poder-hi arribar, aviat s'hi ha posat massa fort com per continuar. He decidit refugiar-me a l'estació de metro i tornar a l'alberg, ja que a la bossa hi portava la llibreta, mapes, el bitllet de l'Interrail i partitures (ordenat per ordre d'importància) i s'haguessin mullat. És la manera que té Viena de dir-me que hauré de tornar un altre dia? Doncs m'ha convençut.

En una horeta agafo el tren cap a Berlin. Aquest cop, sense transbords (oh YEAH). Ja faré la crònica corresponent.

Coi, m'ha quedat un post ben llarg!! Serà que la capital austríaca té molt a dir...

Bona nit, cuquis!

dilluns, 14 de juliol de 2014

Entre muntanyes

Penjo el post ara, a causa de problemes amb la wifi de la (ja mítica) estació d'Innsbruck. Hi havia massa fotos i n'he tret unes quantes.

*******

Perdó, és que abans no tenia gens de temps d'escriure més. Després d'aquests dies més aviat mogudets, torno a pujar dalt d'un tren. Aquest es dirigeix cap a Innsbruck (l'estació on vaig passar la nit el dia 10, de les 2 a les 5 de la matinada), i després faré cap a Viena!

Pel que sembla, la Renfe no té gaire a envejar amb la companyia de trens italiana. Es veu que avui estaven de vaga i la majoria de trens que no funcionaven en hora punta estaven cancel·lats. Normalment, tenen el detall d'anunciar-ho una horeta abans... menys en casos com el meu tren, que ens han avisat que el cancel·laven UN MINUT abans de que marxés. Una mica penós, tot plegat, esperant el tren que estava anunciat però que mai no ha vingut. Què hi farem.

D'entrada, no semblava que pogués agafar cap altre tren fins les 9 del vespre. Afortunadament, els trens austríacs són menys propensos a estar de vaga i he pogut trobar un camí alternatiu a la ruta que tenia planejada. Una mica més tard del previst, però arribaré avui al vespre a Àustria, on m'allotjaré a l'alberg Do Step Inn. Ja us informaré sobre la qualitat dels lavabos.

Com a mínim, aquest petit retard en els horaris planejats m'ha permès fer un tast del que és (segons l'Ale) el millor gelat de Bolzano. Ah, Bolzano...    una comarca vitivinícola dins d'una regió que té una cultura força diferent de la del país on pertany. Fins i tot tenen crema catalana! Sembla que allò de "com el Penedès no hi ha res" ja no és del tot cert, oi?

Excel·lent primera parada del viatge. He conegut gent molt guai, he sentit grups de rock molt bons, he passejat entre muntanyes i he après a fer una mena de pasta d'espinacs molt típica d'aquesta regió que té un gust meravellós. I encara em queda una mica de fornatge parmesà! Auf wiedersehen, Sauftirol! L'aventura cap al nord segueix. I està valent la pena!!!

diumenge, 13 de juliol de 2014

Oi! Das ist rock'n roll

Ja he tornat del festival. Ara torno a fer coses normals com ara dormir les hores que cal, anar sobri pel món i canviar-me els calçotets. Faré un petit resum conceptual de la festa del Rock:

Tenda com un forn, futbolí, Borratxos Sense Fronteres, passejades de plou-i-fa-sol, piràmides de sorra, suor, fornatge parmesà, lavabos decents (!??), muntanyes tiroleses, cabra solitària, dependents de botiga guais, remullada fangosa els dos últims concerts i quantitats ingents de birra i de rock'n roll!!!

Ens n'hem d'anar corrents, perquè si no perdrem el bus (i conseqüentment jo perdré el tren). Escriuré un altre post al tren i aprofitaré el punt de wifi gratis que vaig trobar a l'estació d'Innsbruck per penjar-lo a la xarxa. Fins ara!!!